GUANYADORS LECTURA EN VEU ALTA

AQUEST CURS 2018-19 HEM TORNAT A ENGEGAR DES DE LA COMISSIÓ DE BIBLIOTECA EL CONCURS DE LECTURA EN VEU ALTA. UNA GRAN EXPERIÈNCIA PER  A TOTS!!

AQUÍ US DEIXEM ELS GUANYADORS.

AQUÍ TENIU MÉS FOTOS D'AQUELL DIA!!

https://photos.app.goo.gl/Xup1fxnbbRgPQMuy8

Guia de lectura hivern 2018

Guia de lectura hivern 2018

Hola famílies un any més volem compartir amb tots vosaltres la guia de lectura d'hivern, tan interessant per aquests dies.

En aquesta guia de lectura teniu un total de 39 títols amb els seus enllaços per poder accedir-hi. També teniu diferents presentacions d'experts dinamitzadors de Biblioteques Escolars i enllaços a webs dels autors o il.lustradors, ressenyes de revistes especialitzades en literatura infantil i juvenil, petites filmacions, ...

Obriu el link i trobareu tot un seguit d'actuacions a les que podeu accedir només clicant al damunt de la caràtula de cada llibre!!!

Guia de lectura Hivern 2018 

JOCS FLORALS SANT JORDI 2018

Hola a tots els bons lectors i lectores de la nostra escola!

Avui us pengem tots els contes que han estat finalistes en els jocs florals d'enguany i, com no, els guanyadors.
Esperem que us agradin molt perquè tots estan escrits amb molta cura i il·lusió.

Bona lectura!!!

FINALISTES

 2n a Daniel Nole

EL NANET PETIT

Fa molt de temps en un bosc molt gran hi vivia un nanet petit, ell volia anar a la ciutat, però no podia anar perquè espantaria a la gent.

Un dia va tenir una idea, com sóc màgic em convertiré en persona i va anar tranquil i sense preocupació.

Però la màgia es va anar disminuint i es va tornar a convertir en un nanet. Una persona el va veure, tenia tanta por que va avisar a les autoritats, van venir i el van arrestar. El van enviar a la presó i allí va estar dues setmanes.

A prop, un dia es va incendiar una casa i el nanet no sabia què fer, al final va desaparèixer. Estava a la casa i va salvar a les persones, des d’aquell dia era un heroi.

Al final totes les persones li van agrair el seu esforç, va ser el més popular i va viure content i feliç.

 2n B Quique López

  " ELS ROBATORIS MISTERIOSOS"

Fa molt  de temps havia una ciutat de Lego on hi havia penjat a les parets uns cartells de dos lladres que anaven robant cada dia a tots els habitants de la ciutat.

Un dia van arribar uns policies detectius per poder agafar els lladres. Però eren molt llestos i s'amagaven molt bé.

La gent de la ciutat va anar a l'ajuntament per demanar a l'alcalde que busqués una solució.

L'alcalde es va posar en contacte amb els policies detectius i van començar a buscar. Van trobar per casualitat un passadís secret, van investigar aquell carrer del passadís. Al  final havia una porta que també era secreta, tenia un codi d'entrada. Els policies no el sabien però es van amagar per esperar amb paciència.

Finalment van agafar als lladres quan sortien del seu forat.

La ciutat va tornar a la normalitat i tothom va ser feliç.

 3r A Sara Roué

 

La meva amiga invisible

La Júlia i la seva família van marxar de la seva ciutat perquè al papà el van canviar de feina.  La Júlia estava molt trista per deixar les seves amigues del cole. Però hi havia una amiga molt especial que sempre anava amb ella, era la Joana, la seva amiga invisible. Un dia la Júlia estava dormint i va sentir un soroll al costat del llit. Va obrir els ulls i va veure la Joana. Tot seguit va arribar la mare de la Júlia perquè va sentir que la Júlia estava parlant.

 - Què fas parlant sola? - va dir la mare -. No estic parlant sola - va dir la Júlia -. Estic parlant amb la Joana, no la veus?

La mare va pensar que estava fent broma i va marxar de l’habitació. La Júlia es va adonar que només ella podia veure la Joana.

I així és com es van fer les millors amigues. Llavors des de que es coneixen, sempre a les nits, la Júlia escolta el que li diu la Joana. Li va dir que no estigués trista perquè havien de marxar de la ciutat. Allà on anem, el pare trobaria una nova feina i ella unes noves amigues, i el més important, ella seria la seva millor amiga per sempre més.

Van passar els anys, i la Júlia tenia noves amigues, el pare una nova feina i sobretot, tenia la Joana que cada nit venia puntual a xerrar amb la Júlia. Mai ningú va veure la Joana, només els ulls de la Júlia eren capaços de veure-la.

 3r B Ariadna Calvo

LA RAÓ NO SEMPRE LA TENEN ELS ADULTS

             Hi havia una vegada un poble molt petit. En aquest poble hi havia una casa molt vella que tenia 1.000 anys. Aquella casa estava tapada per què no hi havia ningú. Els nens tenien por d'anar, però els adults no i van decidir anar a demostrar als nens que no havien de tenir por. Ells no sabien que la casa estava encantada i el dimarts pel matí anirien a demostrar als nens que no hi havia res. I així va ser, el dimarts tots els adults van anar a la casa. A la casa hi havia un forat per entrar per què no hi havia porta. Es van colar i van veure una casa fosca i una mica emboirada. Per dins estava plena de quadres grans, petits, bonics i lletjos. Els adults anaven de valents fins que van trobar una palanca que van estirar i llavors un tros de terra va baixar de cop. Va aparèixer un portal molt gran que no s'obria. A la porta hi havia un ull gegant. Van empènyer  la pupil·la i la porta es va obrir. Tots es van quedar amb la boca oberta. A dins hi havia un fantasma.

-Aaaaaaaahhhhhh!  Van cridar tots els adults. Els nens tenien raó. Però no es van rendir i van córrer amb totes les seves forces. El fantasma els seguia de prop, però ningú va parar de córrer. La sortida s'havia tapat, però un senyor la va destapar per sortir més ràpid.

A fora van sospirar molt fort i van decidir no dir res als nens per què tindrien por i dormirien malament.  I així va ser com mai van dir res sobre això.

A vegades els nens tenen raó i no els adults!

           

4t A Carla Barona

 TÍTOL: En Jordi i el seu Roser

Hi havia un noi que es deia Jordi. Tenia una malaltia i ell pensava que no podria arribar a ser com els altres nens i nenes.

El Jordi passava temporades llargues a l’hospital, un dia pel seu Sant li van regalar un roser en un test de color blau, que era el seu color preferit. Ell cuidava el roser amb molt d’amor: el regava, li parlava i era el seu gran entreteniment. Amb tant carinyo qui li donava, van arribar a créixer fins a 5 petites roses de les que ell es sentia molt orgullós.

Però va arribar el fred i el roser va deixar de fer roses. En Jordi es sentia molt trist. Pensava que el seu roser mai més tornaria a donar-li aquelles boniques roses. En Jordi igualment no va deixar de cuidar-lo, li parlava igualment cada dia de com es sentia, com es trobava i de les ganes que tenia d’estar amb els seus amics de nou, anar a l’escola i fer una vida normal com feia abans, per ell, es va convertir quasi en un amic.

Un bon dia, ja per la primavera, el Jordi es va adonar que del seu estimat roser començava a sortir un petit capoll. En Jordi no s’ho podia creure, el seu roser tornava a estar ple de vida. Ell no podia estar més feliç. En aquell moment, el va venir a buscar una infermera perquè li havien de fer unes proves, ell de camí li anava explicant a la infermera lo content que estava pel seu roser.

Quan li van fer les proves, els metges van veure que en Jordi ja no tenia aquella malaltia, i que ja sabia curat. La infermera li va somriure, perquè ell igual que el seu roser tornaven a fer vida normal.

El Jordi es va adonar que mai s’ha de perdre l’esperança, pel que vols aconseguir.

Al dia següent en Jordi va tornar a casa amb la seva família i per suposat amb el seu roser.

El va col·locar a la seva habitació molt a prop de la finestra, on cada dia seguia cuidant-lo i explicant-li totes les seves coses.

4tB Jairo Aguilar 
 

Una historia fantàstica

Fa molts anys va haver-hi un regne, el de Fantasilandia. El seu rei és el que es va inventar tots els contes que coneixem.

El rei estava molt content perquè tot anava perfecte, fins que un dia va venir una bruixa amb el seu exèrcit i va robar els finals feliços de tots els contes.

El rei estava molt furiós i va ordenar que el seu príncep vagi a recuperar tots  els finals feliços.

El príncep necessitava ajuda i va anar preguntant a veure qui el podia ajudar. Quan ja tenia un  bon grapat de ciutadans que volien ajudar-lo, es van posar en marxa cap la guarida de la bruixa, un castell fantàstic.

Pel camí es van anar trobant a molts personatges dels contes, que estaven plorant perquè estaven molt tristos per haver perdut el seu final feliç.

El príncep els va convidar a seguir-los i a que els ajudessin a vèncer a la bruixa, cosa que van fer sense perdre ni un minut del seu temps.

Quan van arribar al castell de la bruixa, el van examinar i van tramar un pla.

Els Set Nans serien els que distraurien a la bruixa. El llop i la Caputxeta Vermella, lluitarien amb els guàrdies i el príncep seria qui obriria el cofre i agafaria els finals feliços.

Tot anava sortint com ho havien planificat, però la bruixa tenia amagats i tancats amb una bona clau, el tresor més valuós per ells i no sabien a on la tindria.

El nan Savi, va  pensar una estoneta i va deduir que la clau només podria estar a la butxaca de la bruixa.

Van anar a buscar-la i la van trobar al laboratori fent una de les seves pocions. La van tancar per que no pogués sortir i quan ja esgotada es va quedar dormida, va entrar en Patufet, per sota de la porta i amb molt de compte, li va treure la clau del cofre, de la butxaca de dins, del seu vestit.

Així és com el més petit, es va convertir en el més gran i

els finals dels contes feliços es van poder recuperar i tot va tornar a la normalitat.

La bruixa va admetre que havia estat  dolenta i que es sentia molt  malament, amb el que, per aquest penediment, tothom la van perdonar i es va convertir en una bruixa bona.

I conte contat conte acabat.

5è A Júlia Angulo

El millor càstig del MÓN.

Hola, em dic Candelària però hem podeu dir Candle. No sóc gaire bona estudiant, sóc moguda i una mica entremaliada.  No us imagineu el que em va passar la setmana passada. Estava a l’institut com cada dilluns i... no em vaig poder aguantar més i sense dir res a la professora  em vaig aixecar de la taula i vaig anar corrents al passadís.. Ja  us dic, no em podi aguantar més!. Em picava tot el cos i necessitava gratar-me, bellugar-me i sortir de la classe.

En tornà , la professora estava molt enfadada ,jo ho entenc .Que us pensàveu que estaria contenta?, doncs no. Bé la qüestió es que em vaig quedar castigada fent els deures de geografia a la aula 3 amb els altres nens castigats.  Però això no es tot . En aquesta aula, damunt de la taula dels mestres hi havia un  pot de llapis  que no vaig trigar molt en descobrir que no era com el que tenim a  moltes cases, si no que... dins del pot de llapis  hi havia una xinxeta que parlava, sí, sí que parlava i un mapa mundi. Jo  vaig al·lucinar . Què només la sentia jo ? Doncs es veu que sí. Immediatament vaig aixecar-me i agafant la xinxeta vaig fer cas del què em deia :- clavem a Paris.

I FLAAAASSSSSS!!! No sé com, estava a París. En aquell moment només vaig poder pensar... quina passada!!! I amb pocs minuts ho vaig poder visitar tot. La xinxeta aleshores va tornar a parlar i em va dir :- ara clavem a Londres i, em vaig tornar a tele transportar davant del Big Ben. Així  vaig estar voltant per tot el món en una sola tarda. Increïbleeeee!!!

No sé si els meus companys que estaven en aquella aula 3 es van adonar que jo havia desaparegut, o potser m’havia quedat adormida ? la qüestió és que en arribar de nou a l’aula semblava que no havia passat el temps.

La xinxeta va parar de parlar en quan va arribar el mestre de guàrdia i ens va dir que ja podíem tornar cap a casa.

Sabeu? Els càstigs no m’agraden però aquell m’encantava i sempre feia alguna cosa per tornar a l’aula de geografia.

Els dies van passar i el que vaig notar és que la xinxeta cada cop es feia més petita ...fins que un dia va desaparèixer .

Quan sigui gran penso viatjar de nou per tot el món i sempre portaré amb mi  una xinxeta.

Serà veritat o no ?...

5è B Sara Jordi

                        ELS CONTES SENSE FI

 

Hi havia una vegada, al castell de Rocacrespa, hi vivia una princesa de dotze anys que es deia Clara. Li agradava molt explorar, però mai no podia perquè sempre tenia coses reals a fer. Un dia va decidir escapar-se del castell per poder explorar el món i passar moltes aventures.

El primer lloc on va anar va ser al bosc dels pensaments, no molt lluny del castell. Allà es va trobar l'esperit de la seva àvia Mariona, que li va explicar que li havia reservat un treball que només podia resoldre ella: ser guardiana de la biblioteca màgica. Després de donar-li voltes i voltes, la Clara li va dir a la Mariona :

- Ho provaré, però no crec que duri molt.

La Mariona satisfeta amb la decisió de la seva néta, va conduir-li fins a la biblioteca màgica, que estava situada dins d'un roure.

Va explicar-li amb molta cura que aquell treball no era un joc, consistia en posar-li fi als contes. La Clara va repetir sospitosament:

- Com que posar fi als contes?

- Sí Clara, va contestar la Mariona, posar fi als contes. A la biblioteca passen coses molt estranyes: alguns llibres no tenen fi!

La Clara no entenia res del que deia la seva àvia, però quan la Mariona li va explicar amb tots els detalls, posant-li l'exemple del darrer conte al que li havia posat fi, va començar a tenir una idea del que estava passant.

La Clara ja anava entenent el que li explicava l’àvia i, com que li agradava explorar, li va interessar la idea de ser guardiana.

Cinc minuts després, mentre la Clara explorava la biblioteca, la Mariona va cridar:

- Clara vine cap aquí! Ràpid, es una urgència!!

La Clara es va espantar tant amb aquell crit que va córrer com mai a la vida. La Mariona li va dir que era el seu moment, havia trobat un llibre que no tenia fi. A més, aquell llibre era el preferit de la Clara, se'l sabia de pe a pa: La Ventafocs.

La seva missió era entrar al llibre i solucionar el problema que ella sola es trobaria. I així ho va fer. Va entrar al llibre per esbrinar quin era el problema: la fada no apareixia quan havia de convertir la Ventafocs en princesa.

La Clara va anar a casa de la fada per demanar-li explicacions de perquè no anava a convertir la Ventafocs, i la fada va respondre:

-M’han regalat una televisió d’última generació i estic veient la meva sèrie preferida.

La Clara va pensar i se li va ocórrer fer un encanteri per posposar la sèrie per a un altre dia. Quan la fada va veure que no la farien, va posar-se en marxa per convertir la Ventafocs.

Tot va sortir genial, la Ventafocs va poder anar al ball i la fada va poder veure el seu programa preferit a la tornada.

La Clara va tornar a la biblioteca i, li va agradar tant el treball, que sense pensar-s'ho dues vegades li va dir a la seva àvia que seria la nova guardiana de la biblioteca màgica!

I conte contat, conte acabat.  

6è A Júlia Baltasar

L’AVENTURA DE LA MODA

Va començar a sonar l’alarma del mòbil. M’havia tornat a quedar dormida!Eren les cinc de la tarda i havia quedat amb la Blancaneu i la Ventafocs a aquella hora! Vaig obrir el Whatprincess i vaig llegir els missatges:

-Tia , on t’has ficat? Fa mitja hora que t’esperem davant del Burguer Queen!

Els vaig contestar que de seguida venia. Quan vaig arribar els vaig explicar que m’havia tornat a quedar adormida, cosa que em passava molt sovint últimament.

Vam entrar al Princess Square, un centre comercial nou. Sense ni mirar-nos vam entrar a la nostra botiga de roba preferida, la Berskprincess.

Quan hi vam entrar tot era molt estrany, la roba estava passadíssima de moda i tirada pel terra. La gent corria, s’emprovava roba, però tot a càmera lenta.

Vaig fer senyals a les meves amigues i vam entrar a un emprovador. Quin ensurt ens vam endur quan hi vam entrar! Hi havia una dependenta morta de por que no es movia a càmera lenta. La vam ajudar a relaxar-se i ens va explicar fil per randa el que havia passat. Ens va dir que havia vingut una bruixa i havia transformat la roba de la botiga en la que estava de moda als anys vuitanta. La bruixa va fer un encanteri  del qual la dependenta era l’única que s’havia pogut escapar. Després havia marxat travessant el mirall d’un emprovador que estava ple de purpurina rosa. Vam demanar a la dependenta que tanqués la botiga i vam trucar a un mag amic nostre, en Ralph.. En arribar el Ralph va desfer l’encanteri i va esborrar la memòria als clients i a la dependenta. Nosaltres ens vam dirigir cap a l’emprovador misteriós i amb l’ajuda d’en Ralph vam travessar el mirall màgic. A dins tot era fosc, no es veia absolutament res, si més no jo no veia res. Però,tot i així, la Ventafocs va veure una tènue llum rosa. Vam anar cap a la llum i vam descobrir que era una espècie de cova de purpurina rosa com la de l’emprovador misteriós. Però darrera d’una muntanyeta de purpurina vaig veure un resplendor fluorescent. M’hi vaig acostar per a veure que era i...Oh, no! Vaig començar a caure per un forat negre i profund  fins que, de sobte, el meu cul va tocar a terra. Els meus companys d’aventures també havien caigut al parany i tots junts havíem anat a parar a un emprovador gegant i ple de roba súper hortera. Silenciosament vam començar a buscar la bruixa, però, malauradament, la Blancaneu va esternudar  i va ser la bruixa qui ens va trobar a nosaltres. En veure’ns va intentar fer-nos un encanteri, però en Ralph va ser més ràpid i la va petrificar. Després li va donar la poció màgica de la veritat, així esbrinaríem què havia passat al Berskprincess. En Ralph  la va despetrificar i vam començar l’interrogatori

- Qui ets?- va preguntar en Ralph -.

- Sóc la bruixa guardiana i dissenyadora de la moda dels anys vuitanta.

-On som?

- On he preparat la meva venjança durant tots aquests anys.

-Quina venjança? Què volies fer?

-Volia que la gent tornés a portar la moda dels anys vuitanta

Vam decidir trucar al meu cosí Marcel. Ell ens ajudaria!

En Marcel era un cavaller de l’edat mitjana. Si aconseguíem que s’endugués a la bruixa tots li estaríem agraïts, i ella seria la dona més fashion d’aquella època.

En Marcel va estar encantat de poder-nos ajudar. Es va endur la bruixa i no l’hem tornat a veure mai més!

Ara estic contenta per dues raons: una, ara som justiciers de la moda,i dos, no ens haurem de posar mai aquella roba tan hortera.

Fins la propera aventura!

Aurora. La Bella Dorment.

6è B Noa Carrión

UNA PERDIU DIFERENT

Hi havia una vegada una perdiu diferent a les demés. De tots els contes on ella volia formar part la feien fora. La pobra no tenia família, no tenia amics, no tenia a ningú.

La perdiu era petita, prima i tenia un color que no era gens habitual, era de color lila clar combinat amb marró obscur. La perdiu anava conte per conte preguntant si la necessitaven i sempre li deien que no perquè no era com les demés. Va provar al conte de la Ventafocs i no la volien.

De sobte un dia va veure que necessitaven una perdiu especial per una pel·lícula. Quan va anar a l’entrevista, va parlar amb el director:

-         Hola!! ,vinc pel paper de perdiu . –li va dir al director-

-         Hola!, mai havia vist una perdiu com tu, ets perfecta!! –va contestar el director molt sorprès-

La perdiu va tornar a casa seva molt feliç. Al dia següent va anar al plató ones feien les gravacions. Quan va entrar va veure que hi havia follets i va decidir apropar-se a parlar. Els va saludar i, mentre parlaven, es va adonar que eren uns maleducats.

La perdiu sempre havia vist els follets com un símbol de la sort i aquell dia va descobrir que no tot el món és com ens imaginem. Ella, després d’haver après la lliçó, va anar a recollir el seu guió i quan el va fullejar, va veure que, per primera vegada ella era la protagonista.

Aquell dia la perdiu va ser una estrella, tot el dia la truquen per participar en obres de teatre i pel·lícules i, com en tots els contes les perdius acaben en un plat, la meva va ser feliç menjant llavors.

 GUANYADORS

2n A  Guiu Ruiz


                                                            ELS COLORS PETITS

Hi havia una vegada uns llapis de colors que tenien peu i boca i estaven a una safata d’una classe qualsevol. Eren molt petits i estaven molt cansats de tan pintar i pintar.

Un dia la profe va anar a comprar a la papereria colors nous, però estava tancada i quan va arribar a la classe va dir:

-         Us canviaré els colors!

Els nens i les nenes van dir:

-         Ja era hora i quan aniràs?

La professora els hi var dir que aniria demà passat. Els colors petits es van assabentar  i volien fer una reunió.

Així va ser, van fer una reunió molt i molt gran, no faltava cap color.

Van decidir escapar-se per el bosc per la nit fosca perquè sinó els llençarien a la paperera. 

2n B  Heura Casas

"L'OCELL DAURAT"

Havia una vegada una nena que li va demanar a la seva mare si podia anar al bosc a buscar bolets. La mare li va dir que si,

 - Però no vagis gaire lluny Anna- d'acord, d'acord!

I es va endinsar al mig del bosc. Més tard es va preguntar :

-         On sóc?, per quin camí vaig?

De cop va aparèixer un ocell daurat, molt bonic que li va dir- si em segueixes podràs tornar a casa però si ho vols de veritat t'hauràs de casar amb mi va dir l'ocell tan content.

La nena no estava segura de fer-ho però es va decidir a dir-li: et seguiré i després em casaré amb tu. El va seguir i van arribar a un niu d'ocells i li va dir a l'Anna: agafa un dels meus ous- i quan els va veure va dir: - què! si això és or!, llavors la va començar a portar a casa seva.

Finalment la va portar a casa i li va recordar la seva promesa. En aquell moment li va caure rosada a sobre i l'ocell es va transformar en un nen de la seva edat.

La mare de l'Anna va quedar sorpresa que hi hagués dos nens a casa, la nena li va demanar si el nen es podia quedar a viure amb elles i li va respondre:- es clar que sí!

3r A Berta Juvanteny

La mascota misteriosa

La família Ros tenia un fill que es deia Àlex. L’Àlex sempre ha volgut tenir una mascota i va convèncer els seus pares perquè li compressin una mascota. La família Ros va anar a la botiga d’animals a buscar-ne una.

A l’Àlex li agradaven molt els gossos i van preguntar si en tenien. La botiguera els va dir que els hi quedava un, però era una raça de gos molt estranya.

El gos era petit, amb els ulls grans, esquifit, tenia la boca petita i plena de dents. També tenia una cua molt llarga i era molt pelut. L’Àlex va pensar - Sembla més una rata que un gos!!!

Quan van arribar a casa amb el gos, l’Àlex va pensar que li havia de posar un nom. Va decidir que es diria Pelut.

La mare es va adonar que el Pelut tenia gana i li va donar un bol de pinso. Se’l va menjar en un segon.

Com tenia més gana li van donar llet i unes galetes. El Pelut s’ho va tornar a menjar tot en un tres i no res.

El Pelut encara tenia gana, així que li van donar més menjar. Li van portar: un plat de macarrons, un plat de llenties, carn amb suc i una truita. De postres un púding i mitja síndria.

Era tard i la família Ros va anar a dormir, el Pelut tenia un llit a la cuina. De nit, el Pelut es va despertar perquè tornava a tenir gana. Com s’havien menjat tot el que hi havia a la nevera, el Pelut va començar a menjar altres coses. Va anar cap al menjador i va començar a menjar-se el sofà, va seguir amb la tele, les cortines i la catifa. Fins i tot es va menjar un tros de paret, va fer un forat per on es veien els veïns.

Al dia següent, quan es van despertar, van veure que la casa estava destrossada.

El pare va cridar - Pelut!!! Què has fet???

Van decidir que l’havien de retornar a la botiga. Un cop allà el van poder canviar per una altra mascota. Van escollir una tortuga i sobretot van demanar que mengés molt poc.

3r B Carlos Ruz

LA LLUNA

            La Lluna està trista. Què li passa a la Lluna? Tinc una idea, parlaré amb el Pol, que els reis mags li van regalar un coet I posarem una ràdio comunicadora per poder parlar amb         ella. No podem trigar molt, perquè fa dies que no brilla com sempre I sembla

            que s'apagui.

            Què li deu passar a la Lluna?

            L'invent va funcionar I el nostre coet es va enlairar cel amunt fins arribar al costat de la      Lluna.

            - Hola Lluna, què et passa? Estem preocupats li vam dir.

            - Doncs que estic cansada de donar voltes i voltes al voltant de la Terra. Cada vegada     em costa més i estic més vella.

            - No t'amoïnis, et regalarem un equip de música que posarem dins el coet. Tu només        

            l'hauràs d'escoltar i deixar-te anar. Donaràs voltes ballant.

            Vam transformar el coet en una ràdio espacial d'on sortia música de tota mena.

            La lluna va somriure i ho va provar. Era més fàcil donar voltes ballant i també molt més    divertit.

            La nit següent vam veure la Lluna ben rodona, més gran i brillant que mai al cel.

            Ens va semblar que se sentia una cançó de molt lluny. I la Lluna ens va picar l'ullet.

           

           

4t A Adrià Creus

                                                                                 

                                            VIATGE ACCIDENTAT A ITÀLIA

Va arribar Setmana Santa i el Joan i el Carles tenien les maletes preparades per anar de viatge a Itàlia amb els seus pares. A la tarda un taxi els va recollir per portar-los a l’aeroport.

Van agafar un avió i el vol va ser molt tranquil, i sense adonar-se’n ja  estaven a l’aeroport de Sicília.

Després un taxi els va portar fins l’ hotel Zafferana.

Quan van arribar ja era de nit. Van sopar al restaurant de l’hotel, macarrons i hamburguesa i en acabat se’n van anar a dormir.

Cap les 2:34 h de la nit, el Joan es va despertar per casualitat, i va mirar per la finestra, va veure per gran sorpresa, que el volcà treia fum. Va avisar al seu pare espantat. Van baixar a recepció i la recepcionista els va dir que això passava sovint i que no es preocupessin.

Van tornar a l’habitació i en Joan va dir: - com pot estar segura que no passarà res, si ni ha mirat per la finestra?.

Van tornar cap al llit per intentar tornar-se’n a dormir, però al cap d’unes 3 hores, van sentir sorolls i es van despertar i van tornar a mirar per la finestra i van veure que el volcà estava expulsant més cendra.

Van tornar a baixar a recepció, perquè estaven molt nerviosos i li van dir que mires per la finestra, que això ja no era normal i que volien saber que passava.

Al mirar per la finestra, es va donar compte que no era normal i que sortia més cendra de lo habitual.

Ràpidament va prémer un botó que posava “alarma” i pels altaveus va dir:

- Amb calma aneu desallotjant l’hotel, ja que el volcà està en erupció i hem de sortir.

La família, va anar corrents a agafar les coses més importants.

Les llums es van apagar i tot va quedar a les fosques.

Eren els últims en sortir de l’hotel. Les portes eren tancades i van haver d’enfilar-se a una cadira, trencar un vidre i sortir corrents de l’hotel.

Un cop tots al carrer, estaven molt espantats, veien com la lava s’anava apropant i veient gent cridant i corrent.

Tota la gent es dirigia cap al mateix lloc, els van seguir.

Van arribar a una zona on hi havia militars evacuant amb helicòpters a la petita població i fen viatges.

La família va demanar que se’ls emportessin amb l’helicòpter. Van aconseguir evacuar a tota la gent.

Des de l’helicòpter van veure com s’estava cremant tot el poblet.

Un cop a casa, van decidir que mai més anirien de vacances a un lloc on hi hagués un volcà!

4t B Samuel Aguirre

La llagosta de Kung-fu

Hi havia una vegada una  llagosta que des de nena volia ser mestra de kung-fu, i en els seus somnis es veia la millor de tots, però ningú creia en ella perquè era molt petita. Tothom li deia que no era bona per fer-ho i que es dediqués a una altre cosa.

Un dia la llagosta va sortir de casa, on vivia amb la seva família i se’n va anar en busca del seu somni.

Va començar en un petit poble, ensenyant a d’altres animals petits com ella a aprendre a lluitar amb la seva  tècnica.

Així a poc a poc i de poble en poble es va anar donant a conèixer.

Passat el temps va haver una competició on es disputava el reconeixement de ser el millor professor de kung-fu i ella va pensar:

-         Aquesta és la meva oportunitat, els demostraré que jo sóc molt bona en la meva professió i per més que sigui petita, puc transmetre als meus alumnes tot el que jo se.

Es va apuntar a la competició i quan va  començar, la llagosta va anar  guanyant a tots als seus adversaris.

En finalitzar ella va quedar com campiona del concurs i tot gràcies a que, no es va rendir mai, va treballar de valent, va creure en el seu somni i en sí mateixa.

Conte contat conte acabat.

5è A Sofía Roué

LA MÀGIA DE PODER VEURE

Hi havia una vegada una nena que es deia Clara, malgrat que va néixer amb una malaltia  als ulls ( no els podia obrir ) i això feia que no veiés, era una nena extraordinària. La Clara era una nena alegre, simpàtica i amiga de tothom. El dia que  va néixer, el metge els va explicar als seus pares el què la Clara tenia.

Tant la Clara com els seus pares en cap moment van perdre l’esperança de que algun dia pogués obrir els ulls.

La Clara anava complint anys  i cada cop s’adonava més que no poder veure tot el món que l’envoltava, era molt trist Tot i que havia aprés a veure el món amb la resta de sentits per a ella no era el mateix.  Cada nit en anar a dormir demanava sempre el mateix desig en les seves oracions :-“angelets, sius plau feu que pugui veure.”

El seu somni era poder veure el meravellós  món que l’envoltava. Ella volia poder obrir els ulls i veure com ho feien la resta de nens i nenes.

 En arribar el dia en el que va complir deu anys, el seu somni es va fer realitat. Aquell dia va ser un dels dies  més importants de la seva vida.Quan va bufar les espelmes va tornar a demanar el seu desig amb més força que mai.

I aquella nit sense que ella s’adonés els seus angelets li van fer el seu regal.

 Com era estiu i feia molta calor, la seva mare la va portar a la platja a l’endemà perquè es pogués banyar i jugués amb la sorra. Aquell dia però, l’aigua la va notar diferent , era “especial “i en el moment en el que la Clara va ficar el seu cap dins  l’aigua, els seus ulls, que havien estat tancats durant tant de temps,  es van obrir per primera vegada, Va poder veure el seu cos, l’aigua i fins i tot va uns peixets. El somni de la Clara s’havia fet realitat, podia veure tot allò que l’envoltava. El seu somni s’havia fet realitat.

La Clara sempre ha recordat aquell dia i explica que els somnis i els desitjos a vegades es poden fer realitat.

Ara la Clara és il·lustradora i treballa dibuixant en les seves històries, el món que ella veia quan no podia obrir els ulls.

Ah ! i sabeu ? sempre en els seus dibuixos, apareixen en algun lloc un que altre angelet.

5è B Júlia Sistachs

HOTEL PER A GOSSOS

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré, si l’escolteu el sentireu i qui no el sentirà no el sabrà .I doncs ,comencem no??

A Nova York hi havia un nen, en Mario , de deu anys, i una nena, l’Andy de disset .Els dos germans eren orfes. Ja els havien acollit cinc parelles i aquesta vegada estaven amb els Newton, uns apassionats per la música però que, a l’hora de tocar-la, ho feien molt malament. A ells no els agradaven gens els nens però els diners que els donava en Jordi, el cap del centre d’acollida, els anava molt bé pels seus instruments musicals.

El que no sabien els Newton, és que els dos nens tenien un gos d’amagat, en Friday, qui va començar a posar-los en embolics que, només ells podien resoldre, sempre amb l’ajuda d’en Jordi.

Al matí, els nens no trobaven a en Friday i van començar a buscar-lo:

- Està a la cuina !!!!!- va dir l’Andy mentre hi anava.

- Friday , Friday - va començar a cridar.

Llavors, la senyora Newton va reaccionar amb un :- Què ???-.

- No , res, li he preguntat a en Mario com es diu divendres en anglès va dir l’Andy -.

- Friday , sí era Friday .- Va respondre en Mario.

- Ja ,molt bé, però ,no cridis - va cridar l’Àngels Newton.

L’Àngels s’estava fent un entrecot i el gos l’estava llepant mentre ella no mirava. Després ella se’l va menjar i va dir: -A aquest tall de carn li falta pebre -.

Ai quin fàstic!!!!! Després els nois amb cara de fàstic van dinar el que els tocava, un bol de puré de carbassó i se’n van anar al carrer.

Al dia següent van trobar a en Friday en un vell hotel abandonat on hi havia dos gossos més que estaven sols. En aquell moment van decidir que els cuidarien i els hi van posar nom, es deien Kayla i Alfred .Més cap a la tarda se’n van trobar dos més que eren bessons i com que un es va fer mal a la pota l’altre no es separava d’ell. A aquells dos els van posar Lili i Sophie. I així ho van fer contínuament amb tots els gossos que van trobar. Però , com que ells havien de tornar a casa, en Mariova construir una estructura a l’hotel per refugiar-los i poguessin viure allà. Ell no tenia diners per comprar el material així que ho va agafar de la casa dels Newton .Mentre construïa l’estructura, va trobar un llibre on hi va escriure tots els noms dels gossos i com els havien trobat.

L’endemà les persones dels edificis del voltant de l’hotel es van queixar de que els gossos feien molt soroll i van trucar a la policia. Els senyors de la policia van decidir que trucarien als de la gossera  perquè al dia següent s’emportessin tots els gossos.

L’Andy i en Mario no volien que passés això ,així que van decidir amagar-los a tots. Quan els nens van arribar a casa dels Newton, els hi van preguntar si havien agafat els seus estris de casa i en Mario va dir : - Sí he sigut jo -.

I doncs, la senyora Newton va trucar a en Jordi i li va dir: - Jordi ,aquests nens ens estan robant i ens neguem a cuidar-los més!-.

Llavors en Jordi li va demanar que els deixessin viure allà només un dia més i ells ho van acceptar. Aquest dia de més, els va donar marge per amagar millor els gossos però amb tanta mala sort que un d’ells va començar a bordar i els van trobar. Allà va venir molta gent a protestar i en Jordi els va intentar aturar. Més endavant va agafar el llibre on havien escrit tota la informació dels gossos i va començar a llegir en veu alta: - Kayla i Alfred: aquests van ocupar aquest hotel abans que nosaltres per poder sobreviure. Lili i Sophie: aquestes gosses són bessones i les vam trobar a la porta d’una casa abandonada, amb la Sophie ferida i la seva germaneta fent-li companyia. Blaki...- La llista era llarga.

Llavors la gent es va començar a adonar que estaven ajudant els gossos i no estaven fent res malament.

En Jordi els va dir als dos germans que ja havia trobat una família per a ells i a que no sabeu qui eren?? Eren ell i la seva dona, que van aconseguir arreglar els papers per quedar-se amb els dos nens.

Al dia següent es va inaugurar l’Hotel per a gossos. A partir d’aquell moment la gent portava els seus propis gossos allà i els infants feien tot el que calia fer per que els gossos estiguessin sans i feliços.

Aquest conte s’ha acabat i si no és mentida és veritat.

6è A Adrià Fraile

El Marc i la màquina del temps

hi havia una vegada un nen molt enginyós que es deia Marc. Cada dia passava

hores treballant en una màquina del temps per poder viatjar al passat i al futur.

El Marc havia vist moltíssimes vegades la peli de “Regreso al futuro”, i volia, sí

o sí, viure la mateixa experiència.

Com era molt tossut i a l’hora intel·ligent, al final va aconseguir el que es

proposava i va crear una màquina del temps ell solet.

Com s’acostava el dia 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, va decidir que el seu

primer viatge seria a Montblanc, a l’època medieval, per veure en directe com

Sant Jordi matava el drac.

En Marc, tocant botons i palanques, va arrencar la màquina i es va anar a la

vila de Montblanc. En arribar es va amagar entre dos matolls just en el moment

en què el cavaller matava el drac. El cavaller era una persona alta i forta.

Portava un arc amb moltes fletxes amb les puntes de foc. La roba era fosca i

també portava unes botes negres.

En matar el drac, el cavaller es va treure el casc, i en Marc va veure, sorprès,

que era una noia. De darrere un arbre va sortir un noi tremolant.

En Marc va sortir dels matolls i li va fer unes preguntes a la noia:

-          Hola! Com és que tu ets el cavaller que ha matat el drac? No havia de ser Sant Jordi?- va preguntar en Marc.

      -          No, sóc jo que l’he matat- va contestar la noia- i tu qui ets?

      -          Jo sóc en Marc, un nen que ve del futur i encara estic “flipant” del que acabo de veure-    va dir-li en Marc. 

      -          Dius que vens del futur? Ara qui “flipa” sóc jo- va respondre la noia.

-          I on és el cavaller Sant Jordi? Existeix?- insistí en Marc.

Llavors el noi tremolós va contestar:

-          Em dic Jordi i aquest ha de ser el nostre secret... Sóc aprenent de

      cavaller i t’asseguro que sóc molt valent i podria enfrontar-me a

qualsevol bèstia, però... el que ningú no sap és que sóc al·lèrgic als dracs!  

Si us plau, no diguis res, sinó m’expulsaran de l’escola de cavallers- va dir

      el Jordi avergonyit.

La noia, que en realitat era la princesa de Montblanc, que estava

enamoradíssima del Jordi, va fer creure a tothom que realment l’havia salvada

ell.

En tornar del viatge, va arribar el dia de Sant Jordi, i la Marta, la mestra del

Marc, va començar a explicar la llegenda de Sant Jordi que tots coneixem.

Mentrestant el Marc s’anava rient  a mida que ella l’explicava.

6è B Abdalah Ait Blal

EL LLOP I LA TORTUGA

Hi havia una vegada un llop que vivia en un bosc on hi havia molts arbres i arbusts. Al fons del bosc hi ha via un gran llac on vivien molts animals . Hi havia peixos , cignes i tortugues.

Totes les tortugues s’assemblaven molt , eren diminutes, amb la closca molt bruta, amb el cos ple d’arrugues i uns ulls molt petits de color negre.

Els llops vivien en unes casetes a les afores del bosc. De tots era sabuda la llegenda que deia que feia molt, molt de temps un llop va aconseguir menjar-se una tortuga i que quan ja se l’havia cruspit, caminant pel bosc va veure que la seva casa s’havia convertit en or.

Els llops també volien la seva casa d’or i sempre es barallaven per aconseguir alguna de les tortugues que vivia al llac però cap d’ells ho havia aconseguit mai.

Un dia una petita tortuga va sortir a passejar pel bosc i es va trobar amb el cap dels llops qui li va dir:

-         Hola petita! No voldries venir a dormir a casa meva?

-         D’acord!! És tard ja i arribaré de nit a casa sinó.

-         Doncs vinga , demà t’acompanyaré jo al llac. –Va dir el llop gratant-se les mans-

La tortuga confiada va anar a casa del llop i quan dormia , el llop se la va menjar. De seguida va sortir a fer un vol pel bosc per veure si la seva casa es convertia en or com deia la llegenda. Però en lloc d’això, es va trobar amb la família de la tortuga. El van envoltar i li van dir que o vomitava a la tortuga o li traurien elles mateixes del ventre. El llop no s’ho va pensar, va vomitar la tortugueta que seguia dormint i, des d’aquell dia mai cap llop va tornar a buscar una tortuga per menjar-se-la.